Van ser dels primers a radicalitzar aquest post-hardcore més emocore fent més… com ho diríem… monyes, bàsicament, les veus netes, arribant a dubtar del sexe de qui cantava en alguns moments.
Tot i així, aquell “Wires and the Concepte f Breathing” tenia bons temes i les veus encaixaven força bé. Aquest “Adelphia”, és una altra història (disc, millor dit), han provat de radicalitzar molt més aquesta distància entre alguna veu gutural o trencada (moltíssimes menys), i la veu cada vegada més femenina del nou vocalista Michael Jagmin, així com els cors i segones veus, que semblen estar trets directament d'una festa dels teletubbies després de castrar-los i fotre-los-hi una sobredosi de drogues i sucre. És difícilment suportable, almenys per al públic que venim del metall, per molt oberts de ment que estiguem, això no cola, et vénen ganes de fotre-li una bona puntada de peu a les parts de qui fa els guturals perquè soni com el suposat senyor Jagmin i així que desaparegui l'etiqueta de “core” i que no es tornin a creuar en el teu camí fins que l'edat d’en Jagmin li permeti cantar com un home.

Lluís