 Si aquests germans (germans d'Alemanya, no de sang) no són més coneguts en el món del metall és sense dubtes per culpa de la seva irregularitat. Amb un gran disc de debut "No escape" i un segon no tant a l'alçada però bastant digne "Heart of steel" van aconseguir despuntar juntament amb els Majestic en aquest tan difícil estil neoclàssic. El problema que sempre han anat arrossegant és que les seves cançons es passegen pels límits que porten al happy metal, arribant amb "Dragonchaser" a creuar aquest límit amb escreix i llençar per la borda tot el que havien fet fins aquell moment. Per sort, sembla que s'han adonat que per aquest camí arribarien a ser un grup més de happy metal, deixant als abans citats Majestic com a únics dignes representants del gènere, i rectifiquen amb aquest quart disc "Only human", tornant al virtuosisme encapçalat per Olaf Lenk a la guitarra (arribant a sonar una mica a lo Malmsteen, això sí, amb alguns centenars de notes menys per segon), i a la velocitat dels seus dos primers discs. Deixen així una mica de banda molts dels aspectes happy com coros exagerats o melodies ensucrades, que encara que també apareixen bastant en aquest disc, res té a veure amb el pastel comercial del seu anterior treball.
Com no, i com ja ve essent habitual, apareix una versió heavy d'algun tema instrumental clàssic. Aquest cop, Olaf Lenk ens ofereix una més que digna versió de "La primavera" de "Les quatre estacions" de Vivaldi. Quan a aquest gran guitarrista li vingui per treure el seu disc en solitari, no és massa difícil endevinar a qui anirà dedicat ni quin tipus de temes gravarà. Si el geni de Vivaldi (en pau descansi) aixequés el cap no m'estranyaria gens que pillés una guitarra i formés duo solista amb Lenk.
També és habitual fer alguna versió d'Abba per justificar les seves vessants happys, però aquest cop el tema escollit és "I surrender" de Rainbow, en el que Oliver "Olli" Hardmann segueix demostrant que té un tros de veu i que si amb tanta freqüència toquen mariconades no és ni molt menys perquè ell no tingui veu per coses serioses.
Ara el dubte: què passarà en el següent disc? Decidiran ser els reis del happy metal o lluitaran per ser recordats com els millors músics que el gènere neoclàssic va parir després del molt respectable mestre Yngwie Malmsteen? Ells tenen la darrera paraula.
Lluís i Sergi.
|
