Des de les gèlides terres de Finlàndia ens arriba un altre cd que s'apunta a la moda d'haver-nos espantat avançant-nos com primer single la pitjor cançó, o, com en aquest cas, més insulsa, del cd.
Però seguint aquesta moda de no voler vendre cds a través del single d'avançament, la resta del cd ens ofereix, track a track, una altra petita meravella feta música. Aquest nou “Silent Waters” no és només una evolució més de Amorphis, sinó que a sobre es permeten recuperar melodies al més pur estil “Elegy” i passatges èpico-folklòrics que ens recorden al “Tuonela”.
Si a més li sumem el fet que tant nostàlgics de Pasi Koskinen com aquells que no creiem en vocalistes a adorar (que val, ho fem, però no amb espècimens masculins i tampoc per la seva veu, precisament), coincideixen que Tomi Juotsen és un gran descobriment, tant a les veus netes com les més guturals. Que val, que segueix cantant massa igual que Koskinen a les parts melòdiques i això farà que el seguim comparant una i una altra vegada, però a les parts més rabioses de veu trencada o emprant la veu gutural, per al meu gust supera al seu predecessor.
Cançons plenes de melodies perfectament barrejades amb molta força, que al costat d'aquests tocs folk ens transmeten l'èpica inherent d'aquest passat nòrdic, i això, fet amb la qualitat de Amorphis, impressiona, una altra vegada.

Lluís