Sabíem que encara que als seus concerts no donessin aquesta sensació, en disc sonarien a Avalanch, sabíem que eren els seus deixebles musicals, sabíem que eren bons músics però tot i així, crèiem que no ens sorprendrien.
Doncs bé, hi ha una cosa que no sabíem: que eren uns nanos intel·ligents que han fotut les nostres creences pel terra, ja que amb aquesta intel·ligència i sense trair per a res la seva línia musical, ens han sorprès.
Sempre hem considerat el punt àlgid d’Avalanch l'últim cd amb en Víctor i el primer amb en Ramón. Doncs bé, aquest “Caminos del Alma” podria bé considerar-se com una barreja d’ambdós, tant a nivell vocal com musical, sense caure en cap moment de la fina línia que han decidit seguir, ni cauen del costat de simplement plagiar a Avalanch, ni cauen de la banda oposada, l'acabar fent “Typical Spanish Metall”.
Cal distanciar-se de les lletres per evitar que els acusin de ser una mera còpia, i cal deixar aquests aguts (per sort gairebé sempre en un segon pla) per als que es van quedar ancorats als 80 amb els seus pantalons massa estrets. També cal provar de gravar la bateria amb un so més contundent i actual, i no caure en l'error de la primera meitat de la discografia d’Avalanch, de voler estalviar aquí i al final ser de l'únic que et penedeixes.
Però bé, tenim un molt bon disc de metall melòdic, i veient en la paròdia de si mateixos que s'han convertit WarCry i que Avalanch treu bones cançons però li costa editar un altre gran disc, Amadeüs tenen l'oportunitat d'ajuntar de nou aquest públic dividit i sortir a tocar davant seu amb el cap ben alt.

Lluís