Si algú pensava que Adagio era un projecte fugaç, que no pensi tant i que es doni a la beguda o a les dones, doncs aquí tenim aquest nou treball, concebut quasi com una òpera metàl·lica, a mig camí entre el metall melòdic i el neoclàssic, fent-li l'ullet al progressiu i, com no, moments de pompositat orquestral i cors combinats amb instants de minimalisme instrumental al piano.

Tot i així, tenint aquesta definició, ni molt menys avarca tot el que podem trobar en aquest treball, ja que, per exemple, tenim a un David Readman que se surt en les parts vocals, i encara essent el típic cantant de veu melòdica lleugerament trencada, a les parts més canyeres el veiem cantant com si fos un vocalista de Death.

Disc molt més ràpid que el "Sanctus Ignis" però, a la vegada, fent molta més gala de la tècnica personal dels seus membres i del aprenentatge en la música clàssica d'alguns d'ells. També és molt més animat i variat que cds per l'estil com la trilogia de Virgin Steele (per cert, algú sap si la van acabar o si es van adormir en l'intent?).

Gran cd de composició i execució, que tot i que sigui tècnicament molt bo, no arriba a saturar ni avorrir en cap moment, i això que hi ha dos francesos, perquè després els anem criticant...

Lluís