Quants concerts de hard-heavy de grups novells hem vist on ens atreuen més les cambreres que les cançons? Quants discos de nous grups de hard-heavy hem posat al reproductor i ens anem a preparar un entrepà o contestem al telèfon sense posar la pausa o esperar al final de la cançó? Aquesta sensació de no trobar res de nou, ni fresc, ni que ens cridi l'atenció és el més normal en les bandes que es mouen entre el hard i el heavy. Potser perquè ja hem escoltat massa cds d'aquest estil o potser perquè els nous grups no fan més que imitar a les bandes consolidades, però sense tanta gràcia. El cas és que Absolute Steel està entre la minoria de grups que acaben cridant l'atenció, cosa molt difícil en un estil saturat, que no convida a lluïments tècnics i que no precisa d'una gran complexitat creativa. Parlen de dones, cerveses i rock, com molts altres grups, però sense excessos, sense fer el ridícul, sense resultar bast. No tenen un magnífic vocalista, però sí que amb aquests temes va perfecte, no tenen una tècnica instrumental similar a la dels déus del metall progressiu, però sí per a aquest estil van sobrats, no són cançons d'estructures i lletres complexes, però sí que són honestes i perfectes per a escoltar amb una cervesa en una mà i una noia en l'altra.

Lluís